Comentari de text Entrevista a Laia Burillo, terapeuta osteòpata d’Age, a Puigcerdà.
La Laia, és una enfermera
decebuda per l’atenció que es dona als usuaris al sistema sanitari actual.
Critica la manca de temps que se li dedica al pacient, el tracta impersonal, i
la pressa que afecta negativament a la qualitat del servei. Revisant la seva
pròpia experiència, cita la vegada en la que un pacient se li va posar a
plorar, i el sistema no contemplava que li pogues dedicar aquells minuts extra
que podria necesitar aquell moment l’usuari-malalt.
Es curiòs. Rescato un altre
article que vam llegir a classe, i vam fer el comentari pertinent, a on es
parlava de les noves tendències que s’estaven adaptant en els centres
oncològics per millorar l’atenció individualitzada i tenir més en compte la
dimensió psicològica de la malaltia/malalt. Lluny de les presses i del tracte
impersonal, es buscaba la màxima qualitat en la comunicació amb el pacient,
tenint en compte que l’aspecte psicològic és important en el procès de curació
i que el pacient te dret a decidir sobre el seu tractament. I sabem, que una
bona comunicació obvia les presses.
Dues realitats oposades en
mateix sistema sanitari del mateix pais. Quina d’elles és erronia?
La tasca d’un/una infermera,
implica portar moltes hores a peu de llit o del pacient que aten. Aquest
contacte fa que la relació sigui més profunda, la/el professional tingui més
informació de lo que li passa al pacient i creii més empatia. M’en recordo el
meu primer dia de pràctiques d’infermeria a la planta d’un hospital gran. Ja a
casa per tarda no hi volia tornar, plorava, perquè el que vaig veure s’em va
fer molt dur.
És difícil estar al costat
d’una persona que pateix i no poder fer res. Reconec que jo mateixa he viscut
aquest procès, de personalitzar els problemes dels altres. Aquesta impotència
et fa sentir culpable, i necessitem buscar culpables. Però nomès escoltant i
fent bé la nostra feina estem ajudant. I també el sistema te forats per
saltar-nos les regles de tant en tant si convè. I crec que aquesta és una
importat font de satisfacció: poder fer el que ens sembla més convenient.
Una altre cosa és la manca de
cohesiò i teixit al sistema social actual. La individualitat sempre ha existit,
però ara la població s’acumula més en les grans ciutats i aquesta podria ser la
causa d’un augmenta de l’indiferència i d’aquests “buits” dels que parla la
Laia,. Però no tot és dolent. Crec que estem en una fase d’adaptació. També la
ciencia avança, i ens nutreix de coneixement que els nostres ulls no veurien.
És moment d’aprofitar-los. Com ens
explica el divulgador científic Eduard Punset[1],
ara sabem que la dona embaraçada pot transmetre al fetus no nomès l’alcohol i
tabac que consumeix, si no tambè l’estres, perquè l’hormona de estrès, el
cortisol atravesa la placenta. També sabem que per guarir la ferida que crea un
insult, necessitem cinc cumplits. Que la
opinió establerta en algú bloqueja l’escolta activa d’una opinió diferent. Que
ens consta molt canviar d’opinió, perque ens sentim incoherents, però que si
cal, s’ha de canviar! Que la felicitat constant és impossible i que està a la
sala d’espera de la felicitat: l’esperança ens fa sentir feliços!
En definitiva, que cada
vegada tindrem menys necessitat de buscar aquesta dimensió més transcendental
en les terapies, perquè la ciencia está irrompint a la cultura popular.
.
Iruzkinak
Utzi iruzkina: