Comentari de text Entrevista a Laia Burillo, terapeuta osteòpata d’Age, a Puigcerdà.

No profile photo matx | 2009-11-25 21:45

 

La Laia, és una enfermera decebuda per l’atenció que es dona als usuaris al sistema sanitari actual. Critica la manca de temps que se li dedica al pacient, el tracta impersonal, i la pressa que afecta negativament a la qualitat del servei. Revisant la seva pròpia experiència, cita la vegada en la que un pacient se li va posar a plorar, i el sistema no contemplava que li pogues dedicar aquells minuts extra que podria necesitar aquell moment l’usuari-malalt.

Es curiòs. Rescato un altre article que vam llegir a classe, i vam fer el comentari pertinent, a on es parlava de les noves tendències que s’estaven adaptant en els centres oncològics per millorar l’atenció individualitzada i tenir més en compte la dimensió psicològica de la malaltia/malalt. Lluny de les presses i del tracte impersonal, es buscaba la màxima qualitat en la comunicació amb el pacient, tenint en compte que l’aspecte psicològic és important en el procès de curació i que el pacient te dret a decidir sobre el seu tractament. I sabem, que una bona comunicació obvia les presses.

Dues realitats oposades en mateix sistema sanitari del mateix pais. Quina d’elles és erronia?

La tasca d’un/una infermera, implica portar moltes hores a peu de llit o del pacient que aten. Aquest contacte fa que la relació sigui més profunda, la/el professional tingui més informació de lo que li passa al pacient i creii més empatia. M’en recordo el meu primer dia de pràctiques d’infermeria a la planta d’un hospital gran. Ja a casa per tarda no hi volia tornar, plorava, perquè el que vaig veure s’em va fer molt dur.

És difícil estar al costat d’una persona que pateix i no poder fer res. Reconec que jo mateixa he viscut aquest procès, de personalitzar els problemes dels altres. Aquesta impotència et fa sentir culpable, i necessitem buscar culpables. Però nomès escoltant i fent bé la nostra feina estem ajudant. I també el sistema te forats per saltar-nos les regles de tant en tant si convè. I crec que aquesta és una importat font de satisfacció: poder fer el que ens sembla més convenient.

Una altre cosa és la manca de cohesiò i teixit al sistema social actual. La individualitat sempre ha existit, però ara la població s’acumula més en les grans ciutats i aquesta podria ser la causa d’un augmenta de l’indiferència i d’aquests “buits” dels que parla la Laia,. Però no tot és dolent. Crec que estem en una fase d’adaptació. També la ciencia avança, i ens nutreix de coneixement que els nostres ulls no veurien. És moment d’aprofitar-los.  Com ens explica el divulgador científic Eduard Punset[1], ara sabem que la dona embaraçada pot transmetre al fetus no nomès l’alcohol i tabac que consumeix, si no tambè l’estres, perquè l’hormona de estrès, el cortisol atravesa la placenta. També sabem que per guarir la ferida que crea un insult, necessitem cinc cumplits.  Que la opinió establerta en algú bloqueja l’escolta activa d’una opinió diferent. Que ens consta molt canviar d’opinió, perque ens sentim incoherents, però que si cal, s’ha de canviar! Que la felicitat constant és impossible i que està a la sala d’espera de la felicitat: l’esperança ens fa sentir feliços!

En definitiva, que cada vegada tindrem menys necessitat de buscar aquesta dimensió més transcendental en les terapies, perquè la ciencia está irrompint a la cultura popular.

.


Font: Regió 7 Manresa, Entrevista del Diumenge. 20/09/09




[1] http://www.eduardpunset.es/


Utzi iruzkina: